|
|
|
La credencial |
La compostel·la |
Els albergs |
El material |
Els problemes físics |
Quatre consells
|
|
|
La credencial |
La credencial del pelegrí és
un document que es lliura als pelegrins que volen recórrer
el camí a peu, en bicicleta o a cavall, i és necessari
per tenir accés al albergs i per aconseguir la
compostel·la. Es pot sol·licitar amb antelació a
qualsevol associació d'amics del camí o bé a la
parròquia de la nostra població. També
l'expedeixen en diversos albergs de localitats on és
habitual començar el camí, com ara Roncesvalles,
Montserrat, Logroño, etc. Un cop en el camí, aquest
document només tindrà valor si està degudament
datat i segellat. Per tant, al llarg del recorregut hem de
sol·licitar que ens posin el segell i la data allà on
pernoctem.
Credencial
|
|
|
La compostel·la |
Arribats a Santiago, l'oficina del
pelegrí ens expedirà la compostel·la si hem fet
els últims 100 km a peu o 200 en bicicleta. Es tracta d'un
document centenari que acredita haver realitzat el camí. Hi
ha dos tipus de compostel·la, segons si el motiu hagi estat
religiós (sota pietatis causa) o no. En algunes
ocasions, amb la compostel·la es poden aconseguir descomptes
en el preu del bitllet de tornada en avió.
Compostel·la
|
|
|
Els albergs |
La major part dels albergs són per
a ús exclusiu dels pelegrins que van a peu, en bicicleta o a
cavall, i cal presentar la credencial del pelegrí per
tenir-hi accés. Hi ha dos tipus d'albergs. D'una banda, els
albergs públics, on s'inclouen tant els que depenen d'una
administració pública (ajuntament, comunitat
autònoma....), com els que depenen d'alguna entitat
religiosa (parròquia, comunitat....), com els que estan
administrats per alguna associació, junta veïnal, etc.
D'altra banda hi ha els albergs privats, que són propietat
d'un particular. Cada alberg, tant si és públic com
privat, té les seves peculiaritats, característiques i
normatives de funcionament pròpies.
En general, les places s'assignen per ordre d'arribada, amb
preferència per als que van a peu. Solament s'hi pot
pernoctar una nit, llevat que es tracti d'un cas de malaltia. La
major part dels albergs públics no admeten reserva,
l'inrevés que la majoria d'albergs privats. En alguns
albergs públics només es demana un donatiu voluntari
per cobrir les despeses de neteja i manteniment, mentre que en
altres el preu sol voltar entre els 3 i 6 euros. En els privats,
el preu habitual sol estar entre els 6 i 10 euros.
Gairebé tots disposen de lavabos, dutxes amb aigua calenta i
espais per rentar la roba i estendre-la. Alguns tenen una cuina
amb estris a disposició dels pelegrins. Cada dia és
més freqüent que també disposin de màquina de
rentar i d'assecar (serveis de pagament), i d'accés a
internet. Hi ha albergs força modestos, però hem de
tenir present que són el fruit del treball desinteressat de
moltes persones amb l'únic objectiu de servir i donar
descans als pelegrins.
Alberg de Pola de Allende, en el Camí Primitiu
|
|
|
El material |
Les botes. Òbviament, en un viatge a peu, aquest és l'element material que més atenció hi hem de parar. Les més adients són les anomenades botes de trekking, lleugeres, de canya alta per protegir el turmell i impermeables a l'aigua. Hi ha pelegrins, però, que prefereixen caminar amb calçat de senderisme de canya baixa o fins i tot amb unes simples sabatilles esportives. En aquest últim cas, la pluja, el fang i els desnivells forts poden suposar un problema. Val a dir que mai no les hem d'estrenar el mateix dia en què comencem el Camí; ans el contrari, hem d'haver-hi fet molts quilòmetres amb elles.
La motxilla. Ha de tenir entre 40 i 55 litres de capacitat. Ha de ser anatòmica i d'alçada regulable per adaptar-la millor a l'esquena. Hem de disposar les coses de tal manera que les més pesades estiguin a la part baixa de la motxilla, i separar-les en bosses de plàstic que no facin soroll en agafar-les, atès que pot molestar als companys de l'alberg. També ens serà més còmode tenir la cantimplora i la màquina fotogràfica a mà perquè, així, no ens caldrà haver de descarregar i carregar la motxilla innecessàriament cada vegada que vulguem beure o fer una fotografia.
La roba. Dos mudes per caminar i una per després de la dutxa és suficient. En èpoques de calor, les samarretes tèrmiques d'estiu són millor que no pas les més clàssiques samarretes de cotó, perquè són molt lleugeres, transpirables i no mantenen la humitat. A l'hivern cal dur roba d'abric i a l'estiu cal no oblidar d'agafar un polar prim.
El sac de dormir. A l'estiu amb un de +15 (graus de confort) és suficient. N'hi ha que només pesen 700 grams. Per altres èpoques de l'any ens serà necessari un de +10 o +5, que no superi el quilo de pes.
El bordó. D'una banda és, juntament amb la vieira, l'element simbòlic més significatiu vinculat al fet de la peregrinació. D'altra banda, és molt útil tant per marcar el pas com per tenir un punt més de suport a les baixades. Pel tipus de camí que trobarem, el més adient és el tradicional bastó de fusta vers el més modern pal de muntanya de tipus telescòpic.
Per la pluja. La majoria dels caminants porten una capa impermeable (el conegut poncho) que també cobreix la motxilla, però és força incòmode si bufa el vent. Una altra possibilitat és portar una jaqueta i uns pantalons impermeables i un protector impermeable per a la motxilla. Fins i tot no és mala idea portar un petit i lleuger paraigua.
Pel sol. És imprescindible portar un barret o una gorra amb visera i crema de protecció solar.
Pel fred i el vent. A part de la roba adequada, caldrà no d'oblidar dur una gorra de llana. Segons l'època, hi afegirem bufanda i guants.
Altre calçat. És recomanable dur calçat còmode per descansar després de l'etapa.
L'estoreta. L'estoreta, o aïllant de cautxú, ens serà útil si algun dia toca dormir a terra. I també per descansar o fer una migdiada al camp.
Per la dutxa. Xancletes, una petita tovallola i els productes higiènics necessaris.
Pareo. Per la seva versatilitat és altament recomanable a ambdós sexes. Serveix de tovallola, de llençol i de funda de coixí, per a protegir-se del sol, i especialment a les dones, els és molt útil en les dutxes o fins i tot per a vestir-se. Ha de ser de cotó 100% doncs així s'asseca immediatament i no pesa gens.
La farmaciola. Cal tenir present que als albergs hi ha una completa farmaciola a disposició dels caminants, i a més trobarem moltes farmàcies al llarg del Camí. Per tant, n'hi haurà prou amb dur; aspirines, agulles hipodèrmiques, desinfectant, tisores, gases, pinces i esparadrap (de tela i ample).
El mòbil. És prescindible, però si es viatja sol serà un important element de seguretat.
Documentació bàsica. El DNI, la targeta de la seguretat social o entitat mèdica corresponent, i la credencial del pelegrí.
Altre material. Un petit lot frontal per moure'ns de nit a l'alberg, una funda de coixí per qüestions d'higiene, detergent per rentar la roba, pinces per estendre-la i imperdibles per penjar-la de la motxilla si no s'ha assecat. També una cantimplora, mocadors de paper, paper higiènic, un rellotge amb funció de despertador, taps per l'oïda per qui ho cregui convenient i diners i targeta de crèdit.
|
|
|
Els problemes físics |
Les butllofes. És el contratemps més comú dels pelegrins. Pot arribar a ser molt molest, tot i que no deixa de ser, en principi, un problema lleu. Es produeix pel constant fregament de la pell amb els mitjons i apareixen habitualment durant les primeres jornades. De consells per evitar-les n'hi ha a desenes, però són de dubtosa efectivitat. De totes maneres, hi ha tres consideracions importants per intentar evitar-les: la qualitat de les botes, haver caminat molt amb elles i que els mitjons no tinguin costures ni components sintètics. Ja en el camí també val la pena tenir algunes precaucions: caminar sempre amb les botes i els mitjons secs, i posar tiretes o apòsits a les zones de major fregament abans que apareixia la butllofa. Algunes persones s'unten els peus amb vaselina o alguna crema hidratant abans de començar l'etapa. Si així i tot apareix una butllofa, cosa molt probable, caldrà punxar-la amb una agulla hipodèrmica esterilitzada (amb cura de no tocar la carn viva), drenar completament el líquid interior i tot seguit assecar-la amb alcohol o bé posar-hi un desinfectant. Després, caldrà mantenir els peus nets i secs, i l'endemà, abans de començar l'etapa, posar-hi una tireta. La pell morta de la butllofa protegeix d'infeccions, per tant mai no s'ha d'arrencar. Si una butllofa s'infecta ens hem de dirigir a un servei mèdic el més aviat possible.
La tendinitis. Alguns dolors musculars sense importància, com que es solen presentar d'una forma intensa i persistent, es confonen amb una tendinitis tot i que en realitat no ho són. La tendinitis, és a dir, la inflamació d'un tendó, tot i que en la fase inicial es pot tractar amb antiinflamatoris, és un problema important i possiblement ens obligarà a abandonar el camí atès que la seva cura requereix un tractament perllongat, que fins i tot por durar mesos. Les causes principals de l'aparició de la tendinitis són: la sobrecàrrega a les articulacions per excés de pes de la motxilla (o per caminar coix per culpa de les butllofes), la manca de preparació física, l'excés de quilòmetres i la deshidratació produïda per la calor o per no haver ingerit suficients líquids.
La deshidratació. En el seu grau més extrem pot provocar el cop de calor, de conseqüències molt greus. S'ha d'evitar caminar durant les hores de més calor, protegir-se del sol amb un barret, beure aigua molt sovint, encara que no es tingui set, i fer etapes curtes els dies de calor intensa.
Altres problemes físics. Cal anar molt en compte amb les cremades. Per evitar-les s'ha d'utilitzar una crema solar amb un factor de protecció adequat. L'esgotament físic també és sovint causa d'abandonament i per evitar-lo cal una bona preparació prèvia, no excedir-se en els quilòmetres diaris i fer una alimentació energètica. Els cruiximents (agujetas), les enrampades i els dolors musculars són habituals durant els primers dies, i es poden mitigar fent estiraments abans de començar i al acabar cada etapa. La pèrdua de pes a les caminades de llarga distància és habitual, però ha de ser moderada. Les picades d'insectes es poden evitar utilitzant repel·lents.
|
|
|
Quatre consells |
La preparació física. El Camí de Sant Jaume no és una passejada exempta de dificultats. És cert que, en principi, és factible per a qualsevol persona, tant pels que estan acostumats a caminar com pels que no n'estan. Tanmateix, el sentit comú no ens ha de deixar perdre de vista que l'esforç que suposa un pelegrinatge d'aquest tipus requereix unes condicions físiques determinades i que, per tant, cal una bona preparació prèvia, independentment del punt des d'on es comenci el Camí. Recórrer a peu centenars de quilòmetres dia rera dia no és trivial.
La preparació física és un dels aspectes més importants a fi i efecte d'aconseguir que el pelegrinatge sigui un èxit. No només per tenir la satisfacció d'haver-la pogut acabar, sinó també per gaudir-la i, així, fer que s'acabi convertint, possiblement, en una de les vivències més gratificants de la nostra vida. Una mala preparació, producte de la improvisació, pot fer que haguem d'abandonar, o el que és pitjor, pot acabar convertint cada etapa en un patiment. Sens dubte, la millor manera de preparar-nos és caminant en condicions similars amb les que ens trobarem. Per exemple, fer excursions per alguna zona de muntanya que coneguem bé, amb el mateix calçat, indumentària i motxilla amb la que iniciarem el camí. També cal carregar la motxilla amb el pes aproximat que pensem portar. Caldrà fer diverses excursions, al llarg de les quals anirem incrementant els quilòmetres. Així, a més de posar-nos en forma, podrem determinar de quina manera reacciona el nostre cos en aquestes circumstàncies, també si el calçat és l'adequat, si el pes és excessiu, etc.
El pes de la motxilla. Juntament amb la preparació física, el pes de la motxilla és el més important a tenir en compte abans de sortir. Cal reduir-lo al mínim possible, intentant que no superi el 10% o 12% del nostre pes corporal. En cap cas no ha de superar mai els 10 quilos, sumant-hi el pes de l'aigua. Malgrat que tots els llibres i guies sobre el camí adverteixen d'aquest fet, hi ha molts pelegrins que acaben facturant cap a casa part del material, en alguns casos després d'haver recorregut només una o dues etapes. Per tant, s'ha d'evitar portar res 'per si de cas'. Hem de tenir present que al llarg de camí trobarem tot tipus de botigues on podrem comprar en un moment donat allò que ens faci falta.
La subjecció de la motxilla. Aquest és un factor important per evitar tant l'acumulació del cansament, com l'excessiva càrrega a l'esquena i les espatlles. Per a una correcta subjecció, primer afluixem al màxim les cingles que es pengen a l'espatlla. Després desplacem la cingla de la cintura a l'alçada de l'os del maluc, tenint en compte que un cop ben estret ens sigui possible tocar amb els dits l'os per sobre la cingla. Estrenyem fort aquesta cingla del maluc, i ajustem les cingles de l'espatlla deixant-les un xic fluixes, de tal manera que puguem posar, sense dificultat, els dits entre aquestes cingles i el cos. D'aquesta manera aconseguim que la major part del pes de la motxilla es carregui directament sobre les cames, alliberant considerablement esquena i espatlles.
L'època de l'any. Qualsevol època de l'any és bona per emprendre el camí. De tota manera, els mesos d'abril, maig, juny, setembre i octubre són els més recomanables, atès que la major part dels albergs són oberts i la climatologia sol ser més favorable. Al juliol i l'agost la calor és intensa i, a més, podem trobar els albergs plens de gom a gom, especialment a Galícia. L'hivern té l'inconvenient que alguns albergs i altres serveis són tancats, que caldrà carregar amb un bon sac i roba més pesada, que hi ha poques hores de sol, que alguns albergs no disposen de calefacció, i que el clima és molt dur en determinades zones de Castella. Tanmateix, aquesta és la millor època per a qui busca solitud i reflexió.
L'alimentació. El cost energètic és molt superior al de la vida quotidiana, així doncs, cal compensar aquesta pèrdua amb una bona alimentació. El més aconsellable és començar amb un bon esmorzar, després al llarg del dia prendre aliments lleugers i energètics, i fer l'àpat més fort al vespre, un cop acabada l'etapa i ja més descansats.
Les primeres etapes. Han de ser moderades, tant en distància com en ritme a fi i efecte d'anar acostumant el cos a la nova vida itinerant. Fer 35 o 40 quilòmetres el primer dia és fàcil, el difícil serà llevar-nos l'endemà i reprendre la marxa. Així doncs, són aquests 4 o 5 primers dies els més delicats, i en els quals és normal patir dolors musculars, especialment a les cames, esquena i espatlles.
Els perills de la carretera. Sempre que caminem per carretera o l'hem de travessar, cal anar molt alerta. No podem d'oblidar que el pes de la motxilla i l'esgotament alenteixen els moviments en cas de necessitar una reacció ràpida. Sempre s'ha de caminar per l'esquerra per veure venir els cotxes que circulen més a prop de nosaltres i, a més, cal fer-ho com més allunyat de la calçada millor. En el Camí Francès, afortunadament, hi ha pocs trams que vagin per carreteres amb trànsit.
Caminar de nit. És poc aconsellable i, en tot cas, cal portar roba reflectant per tal que els automobilistes vegin clarament la nostra posició.
Cotxe de suport. Excepte en el cas d'un impediment físic important, és innecessari i gens aconsellable disposar d'un cotxe per transportar les motxilles. El principal motiu és que limita la llibertat de decidir en cada moment on fer nit i la llibertat de fer les coses segons vagin sorgint sense dependre d'uns condicionaments que no formen part del propi camí. A més, el cos s'acostuma en pocs dies a caminar amb el pes de la motxilla i, si aquest no és excessiu, no suposa un esforç gaire superior al fet del caminar sense aquest pes. Com és lògic, a la majoria dels albergs es dóna prioritat de plaça als que van a peu o en bicicleta respecte als que porten cotxe de suport.
La senyalització. Tot el recorregut està senyalitzat amb nombroses fletxes grogues. A vegades s'hi afegeix una altra simbologia segons la comunitat autònoma o província. Així doncs, és poc freqüent perdre's. De totes maneres, si això passés, només cal tranquil·litat i paciència fins a retrobar el camí. A més, en últim extrem, sempre hi haurà alguna carretera que ens permetrà arribar al següent poble.
Quin camí triar?. L'autèntic Camí de Sant Jaume, i el més fidel a l'essència de les antigues peregrinacions, és aquell que comença a la mateixa porta de casa nostra. És obvi, però, que avui en dia, per a moltes persones, les obligacions laborals i familiars limiten el nombre de dies disponibles per a caminar. A més, els camins menys concorreguts solen presentar algunes dificultats importants; manca d'albergs i d'allotjaments, senyalització austera, llargues distàncies entre poblacions, solitud, etc. Així doncs, pels més neòfits no hi ha dubte; el camí més adient per una primera presa de contacte amb el mon pelegrí és el Camí Francès (vegeu
camins principals). Aquest és el camí més assequible, per la gran quantitat d'albergs, allotjaments i serveis, per la poca distància entre poblacions, per la bona senyalització, pels nombrosos pelegrins que hi trobarem, etc. També, el Camí Francès, és el més ric en monuments, història i cultura. Per aquells que ja hagin recorregut aquest camí, i per tant tinguin una mica d'experiència, el nombre d'altres camins interessants per caminar és gairebé il·limitat; el Camí Aragonès, el Camí del Nord, el Camí de la Plata, el Camí Català, etc.
Començar des de Roncesvalles o des de Saint Jean Pied de Port?. Per aquells que volen fer el Camí Francès aquest és un dubte habitual. L'etapa de Saint Jean a Roncesvalles és la més dura de totes, no tant per la distància com pel fort desnivell, superior als mil metres. Així doncs, per qui no estigui avesat a les llargues caminades per muntanya és aconsellable no arriscar-se i sortir des de Roncesvalles, fent etapes suaus els primers dies. Pels més muntanyencs i millor preparats no hi ha dubte que sí val la pena sortir des del preciós poble del País Basc francès i recórrer una espectacular etapa que creua els Pirineus.
|
|
|
© 2006 Associació d'Amics dels Pelegrins a Santiago - Barcelona
|
|
|